Núria Ferrer és mestra d’educació infantail al CEIP Pau Casals de Vacarises

EDUCAR MAI ÉS FACIL PERÒ SÍ GRATIFICANT

Núria Ferrer té 40 anys i és mestra d’educació infantail al CEIP Pau Casals de Vacarises. Viu al barri del Segle XX. Ha treballat molts anys a Can Colapi i també ha militat dins els moviments socials, especialment en el feminisme. També és membre de l’equip terrassenc de bitlles catalanes “Ves que bitllen”.

És dura la feina de mestra en aquesta època?
La feina d’educar no és mai fàcil, però és gratificant quan reculls els resultats, que veus que ensenyes i els alumnes aprenen i que, a més, els propis alumnes també t’ensenyen a tu moltes coses i perquè sobretot els nens i nenes estimen molt. També és maco estar tot el dia amb canalla, perquè en el fons, mai deixes de ser una nena.

Ha treballat a l’escola pública i a la privada, amb quina es queda?
Ara mateix amb cap de les dues, tot i que si hagués de triar, de ben segur que triaria la pública. El sistema educatiu ha de ser públic i per tant, al meu parer, gratuït, però perquè funcioni ha de tenir molts més recursos, com per exemple baixar les ràtios de les aules, equipar les escoles amb millors materials, estar al dia amb les noves tecnologies.

La immigració suposa un problema en el dia a dia i en la seva tasca?
No hauria de suposar-ho, el que passa és que si la immigració estigués més repartida entre totes les escoles, i quan dic totes, vull dir totes, i si les escoles tinguessin els recursos necessaris per treballar amb aquesta realitat no seria cap problema.

Nota diferència entre treballar en una ciutat i en un poble?
En el meu cas no visc l’ambient de poble, ja que molts dels meus alumnes provenen de les urbanitzacions i l’origen de les seves famílies és una gran ciutat. Pràcticament no tenim alumnes “del poble de tota la vida”.

Què li sembla la nova Llei d’Educació Catalana?
No s’adreça a la realitat, ni escolar ni social. És poc participativa, poc democràtica i on busca jerarquitzar tota la comunitat escolar i obre la porta a la privatització de l’escola pública. Entre el col·lectiu de mestres hi ha molt desconeixement d’aquesta llei. Hi ha gent que només es preocupa que no li toquin el sou.

També dedica el temps a les bitlles catalanes...
Un joc tradicional ben català que es juga a l’aire lliure, on un equip mixt de 5 persones juga amb l’objectiu de tirar a terra 5 de les 6 bitlles de fusta. Juguem a bitlles, no a bowling. Per llançar les bitlles de fusta, també s’utilitza una altra bitlla. El meu equip juga a la demarcació de Barcelona juntament amb 40 equips més. Actualment s’està fent molta difusió d’aquest joc, que té el seu origen en el nostre país i cada any som més gent. Per exemple, aquest any, hem doblat els equips de la nostra categoria.

Com veu el seu barri?
Molt poc equipat i sense serveis. És molt tranquil, però li manquen més botigues. El Centre Civic funciona, però quan de debò necessites alguna cosa, te n’adones que és un barri molt abandonat i que podia tenir moltes més possibilitats.

web:
http://www.aterrassa.cat/article/ciutat//2350/%E2%80%9Ceducar/mai/es/facil/pero/si/gratificant%E2%80%9D.html

pdf:
http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0227/090227terrassa024.pdf

Marta Also. Comerciant

HI HA MOLTA POR A LA CRISI I ES GASTA MENYS

Marta Also té 31 anys. Ha treballat en quasi tots els àmbits de cara al públic, des de cambrera fins a dependenta. Ara està al capdavant del seu propi negoci, la botiga “Samsara” al carrer de la Palla. Li agrada molt llegir i viatjar.

No li ha fet por arriscar-se? Em va fer por a causa de la situació econòmica del país, però d’altra banda em feia il·lusió ja que era un projecte que tenia en ment des de feia molts anys, ja que havia treballat en aquest sector i el coneixia força. Malgrat tot, la il·lusió va poder amb les pors.

D’on prové el seu gènere? Els meus articles venen d’Àsia , especialment de l’ Índia, Tailàndia i Indonèsia. Jo mateixa els vaig a buscar i selecciono. Intento comprar-los a bon preu per vendre’ls a bon preu.

No té productes catalans? Tinc alguna cosa, però quan vaig obrir volia que tingués un estil ètnic, original i exclusiu i això s’ha de buscar fora del nostre país. Els proveïdors catalans tenen molta qualitat, però quasi tots tenen el mateix estil, un estil que no és el que s’adequa a la meva botiga.

Com a petit comerç està notant la crisi o és més aviat ‘paranoia’? Jo crec que la gent ha començat espantada. Els mitjans de comunicació han posat molta por al cos i ara la gent s’ho pensa més en fer despesa, perquè de seguida algú diu: “no gastis molt que hi ha crisi”. El que està clar és que la gent vol qualitat a un preu barat i això és pràcticament impossible. El producte bo i que agrada val els seus diners.Tot i així el seu comerç està situat al carrer de la Palla, que és un dels més dinàmics de la ciutat i per tant està en un bon lloc.Com a ubicació no em puc queixar, però crec que a aquest carrer li falta més llum, sobretot ara que es fa fosc més aviat. També hem demanat més presència policial, ja que alguns comerços han patit robatoris i hi ha certa por.

Com veu el comerç del centre de la ciutat? És un bon lloc per venir a comprar, però durant molts anys han anat obrint i tancant negocis com a xurros, sobretot tancant. Un problema és que al centre, els preus dels lloguers dels locals són caríssims i que potser hi ha negocis que podien anar fent, però entre el lloguer i els impostos, molts es veuen obligats a tancar. L’Ajuntament de Terrassa hauria d’apostar més pel petit comerciant i botiguer.

I del centre, li agrada o canviaria alguna cosa? Sincerament, m’agradava més la Plaça Vella d’abans. Les places de ciment no m’agraden i la Plaça Vella, la Plaça del Progrés i la Plaça Lluís Companys, per posar algun exemple, poden ser molt modernes, però no son gens acollidores. I un altre gran problema del centre és l’aparcament. Entre les zones blaves i els pàrquings la gent s’ho pensa dues vegades abans de venir. Moltes vegades per comprar necessites el teu propi cotxe i llavors què fas? Jo per exemple també tinc problema on deixar el meu cotxe, ja que el tinc per necessitat, no per capritx. Sempre que puc vaig amb transport públic, però visc al centre i on deixo el meu cotxe? Què em costa un lloguer de pàrquing?

PDF: http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0123/090123terrassa024.pdf

web: http://www.aterrassa.cat/article/ciutat//1935/“hi/ha/molta/por/la/crisi/es/gasta/menys/”.html

Jordi Moreno. Nou cap de Parc de Bombers de Terrassa

EL RISC ZERO NO EXISTEIX EN CAP ÀMBIT, I EN EL NOSTRE TAMPOC

Els bombers de Terrassa estan de celebracions. Per una banda, aquesta tardor celebren els seus 130 anys d’existència i per d’altra, han estrenat un nou Cap de Parc, el que fa 14 de la seva història,des que Pere Noguera va encetar l’any 1879 aquesta tasca. Jordi Moreno i Millán és el nou responsable. Va néixer a Calaf fa 43 anys, està casat i té dos fills. Està vinculat al Cos de Bombers des de 1983, quan va entrar d’auxiliar forestal. Tres anys més tard va donar el pas a professional. L’any 1994 va ascendir a caporal, que va coincidir amb l’arribada a Terrassa. Fins
aleshores havia estat a Igualada i Calaf. Enguany ha ascendit a sergent i això l’ha possibilitat de ser el nou Cap de Parc des de l’1 d’agost.Un dels seus objectius a curt termini és augmentar la dotació de personal. És graduat en Prevenció i Seguretat Integral i és tènic de nivell superior en Prevenció de Riscos Laborals.

Per què es va fer bomber?
El meu pare ja ho era i jo quan tenia 17 anys (un menys de l’edat per accedir a la categoria d’auxiliar) als bombers els veia molt grans i sempre eren els mateixos, això era a principis dels 80 i jo no havia vist mai gent jove. No m’havia plantejat mai ser bomber quedava com molt lluny, com molt tancat, fins que un dia el meu pare em va dir: “escolta Jordi, per què no et prepares i et presentes d’auxiliar de bomber? I vaig pensar : coi! Amb18 anys puc treballar als bombers? No m’ho havia plantejat mai!

Què és el que més li agrada de la seva feina?

Tot, el que passa és que a vegadesés ingrata per les condicions. Però el que més m’agrada és poder solucionar dintre de les nostres limitacions els problemes que pateixen les persones.

Quina és l’experiència que més l’ha marcat en la professió?
Hi ha moltes empremtes produïdes pels diversos serveis dins la meva carrera. No en destacaria cap que hagi marcat la meva trajectòria, encara que els episodis mes negatius sempre estan relacionats amb la mort de les personesen els sinistres.

Arran dels fets de l’11 de setembre a Nova York, la gent veu els bombers com herois?
Als bombers sempre se’ls ha vist com “herois” sobretot entre els mes petits. El que passa és que el ressò mediàtic de l’atemptat de l’11 de setembre i la mort en acte de servei de tants bombers va augmentar aquesta visió. Els bombers no han de ser herois, han de ser professionals de l’emergència que sàpiguen calcular molt bé el risc a què es sotmeten i quin serà el resultat final de la seva actuació.

Què el va motivar ser Cap de Parc?

Primer per canviar el meu rol personal dins el Cos. Aquesta oportunitat se’m presentava com un canvi important. En segon lloc, fa molts anys que visc a Terrassa, i ja me la considero la meva ciutat i crec que sent Cap de Parc dels Bombers de Terrassa puc treballar juntament amb els demés integrants del parc per millorar el funcionament d’aquest. La veritat es que el treball de cap de Parc es complicat t’has d’implicar molt mira la veritat es que si m’haguessin ofert l’oportunitat de ser Cap de Parc d’una altra ciutat, no ho hagués acceptat.

Quines son les funcions d’un Cap de Parc?

Bàsicament tres. Per una banda gestionar el personal i tot el que té a veure amb el funcionament d’un parc, el material, els vehicles, les relacions externes, etc. També que la dinàmica i clima del parc sigui motivador pels seus integrants, I per altra banda, les operatives com a Sotscap de Guàrdia.

I quines són les funcions d’un Sotscap de Guàrdia?

Fa les tasques del que antigament s’anomenava Cap de Sector. Està per sota del Cap de Guàrdia, que és el comandament màxim en una guàrdia en la Regió d’Emergències. El Sotscap de Guàrdia, és doncs un comandament que te funcions d’estratègia i coordinació en els diferents sinistres.

Com és el seu dia a dia?
En horari d’oficina realitzo tasques de gestió i, si estic de guàrdia com a sotscap, les de comandament estratègic en els sinistres.

Quins sons els efectius del Parc ?
A nivell humà, som 40 bombers operatius, dividits en 3 sergents, 6 caporals i 31 bombers. S’està treballant per pujar aquest número d’efectius, ja que l’augment d’habitants a la ciutat en els darrers 10 anys ha fet augmentar el nombre de serveis. A nivell de vehicles, tenim 1 autobomba urbana lleugera (BUL) de 1.000 litres d’aigua, 1 autobomba urbana pesada (BUP) de 3.800 litres d’aigua, 2 autobombes rurals pesades (BRP), també amb 3.800 litres d’aigua, 1 autoescala de 30 metres i 1 vehicle 4x4 lleuger. A principis de 2009 arribarà també una autobomba nodrissa de 9.000 litres d’aigua destinat principalment a actuacions en incendis d’indústria

Quantes sortides té el Parc de Bombers de Terrassa?
L’any passat van ser més de 2.500 sortides, des d’incendis d’habitatge fins a accidents de trànsit, passant per incendis forestals, rescat de persones en ascensors, esgotament d’aigua, etc. El 85% dels nostres serveis, uns 2.200 es donen dins el nucli urbà de la nostra ciutat i la resta, fora del terme.

De tots els riscos, quin és el pitjor que pot patir Terrassa?
És difícil de pronosticar, però el risc 0 no existeix en cap àmbit i en el nostre tampoc. Els pitjors son sempre aquells que desborden les capacitats dels equips d’emergència, com seria un terratrèmol d’alt grau, però esperem que no sigui el cas. L’habitual son serveis convencionals que no sobrepassen les nostres capacitats

Terrassa està preparada per fer front a una gran emergència, com una gran riuada o nevada, una gran explosió?
Sempre hi pot haver una catàstrofe que superi les capacitats dels cossos d’emergència en primera instància, aquí i a qualsevol lloc, el que passa és que els bombers catalans treballem en xarxa, això vol dir que allò que no podem abastar des del nostre parc en una primera sortida, es recolza des dels parcs més propers i si cal des d’altres regions.

A la nostra comarca, conviuen dos tipus de bombers, els professionals a Terrassa, Rubí i Sabadell, i els voluntaris a Matadepera, Viladecavalls i Castellar del Vallès. Com és aquesta convivència?

És bona, però jo més que de convivència parlaria que existeix una bona col·laboració. Tots tenim el mateix objectiu, que es solucionar els sinistres.

I ja per acabar, quin és el teu projecte com a Cap de Parc? A curt termini treballar per que s’augmenti la dotació del personal del Parc i a llarg termini fer del Parc allò que necessita la nostra ciutat. Terrassa és una ciutat viva, que creix constantment i per tant, el Parc de Bombers ha de créixer al mateix ritme de la ciutat, per poder donar una resposta adequada i poder garantir la seguretats dels seus ciutadans.■

PDF:

http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1017/081017terrassa005.pdf

http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1020/081020terrassa007.pdf

Pere Freixa. Cap de Bombers de Matadepera

A MATADEPERA NO LI CAL CAP TIPUS D'INDÚSTRIA

Pere Freixa, més conegut com a Perico, té 34 anys i és una de les persones més actives de Matadepera. El seu malnom ve del seu nom de pila, no pas perquè sigui periquito, ja que en Pere és molt culé. És el cap del Parc dels Bombers Voluntaris de Matadepera i president de la Comissió de la Festa Major, amés de col·laborar en diverses entitats del poble i amb els equips de l’Atlètic Terrassa Hoquei Club. Ara ho fa en el Vallès Esportiu, on actua de delegat esportiu. Els bombers i l’Atlètic son les seves grans passions.

És Matadepera el barri ric de Terrassa?
No, Matadepera és un poble de 8.682 habitants i anys enrere sí que era un lloc d’estiueig de la gent de Terrassa i Barcelona. Potser hi ha gent que té molts diners, però d’altres estem patint la crisi. Jo per exemple, treballava de jardiner i m’he quedat sense feina, ja que s’han retallat despeses d’aquests tipus.

Matadepera pot viure sense Terrassa?
Totalment, faltarien algunes coses, com una benzinera en el terme municipal i algun altre servei bàsic, com un hotel, però al poble hi tenim de tot: policia, bombers, escoles, institut, casal d’avis, el centre de primària està en construcció. Som força independents des de fa molts anys

Però Matadepera no té indústries, que és el motor econòmic de moltes ciutats. Creu que hi calen algunes fàbriques?
Però tenim molts comerços. A Matadepera no li cal indústria, perquè hem de mantenir l’esperit de poble. En el POUM es vol arribar a 13.000 habitants i jo no hi estic d’acord. No cal que siguem més gent, ni tampoc més fàbriques, perquè amb tota la comarca ja estem ben servits.

Què portaria de Terrassa a Matadepera?
Res en especial. Com he dit abans, Matadepera té pràcticament de tot. I per allò que necessitem tenim molt bona col·laboració. Aquest any, per exemple, en la nostra Festa Major han vingut grups de cultura popular terrassencs.

Ja que parla de la Festa Major de Matadepera, creu vàlid el model?
Fa 4 anys que encapçalo la presidència de la Comissió de la Festa Major i quan vaig arribar vam canviar el model. La gent va estar-hi d’acord, tot i que des de l’Ajuntament ens apreten perquè els actes comencin divendres i acabin dimarts, però nosaltres no hi estem d’acord, ja que es solaparien moltes activitats.

I com a Cap de Parc dels Bombers, pensa que el seu equipament està bé?
No. Tenim el mínim que ens dóna la Generalitat. Ens caldria un altre segon camió i unes instal·lacions més modernes, tot i que en aquest Parc estem molt bé. Mentre a Matadepera governi CIU i a la Generalitat el PSC, poc ens donaran al Parc de Bombers. Malgrat tot, jo intento que tinguem el millor.

I parlant d’hoquei, quin és l’objectiu del Vallès?
Partit a partit, sumar punts. L’any passat vam ser campions de Divisió d’Honor “B”, però no vam pujar de categoria per estar vinculats a l’Atlètic. Esperem repetir l’èxit. Com a delegat espero que als meus jugadors no els falti res i fer la meva tasca de la millor manera.■

PDF:
http://multimedia.avui.cat/pdf/08/1013/081013terrassa024.pdf

Jaume Valls. Treballa amb emergències

I TANT QUE TERRASSA ÉS UNA CIUTAT AMB RISC

Jaume Valls té 43 anys i viu al barri de Sant Llorenç. És membre dels Minyons de Terrassa i ha col·laborat en moltes associacions. Està estudiant segon de geografia i des de l’any 1986 està vinculat laboralment amb el món de les Emergències i la Protecció Civil. Ara treballa en l’acabat d’estrenar Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) que depèn de la nova Direcció General de Protecció Civil.

Terrassa és una ciutat amb risc?
I tant! Sobretot pel tema de les riuades, ja que la ciutat està ubicada sobre un con de dejecció, que seria el punt final on van a parar els sediments de torrents i rieres i això ja és un perill, ja que tot el material arrossegat vindria a espetegar a sobre nostre.

Està preparada Terrassa per assumir aquest risc?

Està més ben preparada que d’altres ciutats, però podria estar molt millor. Falta incidir més a nivell de campanyes informatives, el ciutadà de Terrassa no sap si existeixen plans d’emergència i què s’ha de fer en un cas així.

Al seu barri, pel fet de patir directament la riuada de 1962 hi ha més consciència del risc?
Si, sobretot la gent gran, aquella que va viure la riuada. Encara avui hi ha gent que s’espanta i pateix quan plou molt. En la zona nord del meu barri es va desviar la riera, però l’any 1962 les aigües van tirar pel dret, pel seu curs natural i ho van arrasar tot.

Creu que es podia repetir una situació com aquella?
Amb les mateixes conseqüències potser no, ja que en aquella època la concentració de la immigració va provocar construccions de cases en les lleres de la riera i avui en dia això ja no es permet.

A part de les riuades, quins riscos més te Terrassa?
Val a dir que el risc 0 no existeix. De riscos n’hi ha de molts tipus, que es poden trobar amolts municipis, però això no vol dir que estem en perill imminent. És bo estar preparats pel que pugui passar, nevades, riscos en indústries químiques, incendis, la llista seria molt llarga.

Com els podem afrontar?

El més important és la prevenció. Tot i que no és el cas, a la costa oest dels Estats Units, totes les famílies tenen una bossa amb el més imprescindible per si han de sortir a corre-cuita de casa perquè és una zona ambmolta activitat sísmica. En el nostre cas, seguir les recomanacions de les autoritats de Protecció Civil .

Deixant de banda les emergències, com veus el teu barri?
Sempre ha estat un barri molt associatiu i combatiu i gràcies a això hem aconseguit molts serveis i equipaments, però en els darrers anys, hi ha hagut una baixada de l’associacionisme, que ha estat a nivell general, però que a Sant Llorenç s’ha notat molt, ja que entitats molt arrelades ara ja no existeixen, com els Diables o l’Esplai.

Què falta a Sant Llorenç perquè sigui un bon barri?
A mi ja m’està bé com estem, tot i que sempre podem millorar més. Crec que falta més zona d’aparcament ja que ha crescut molt el nombre de vehicles però en canvi el nombre de places és el mateix que fa temps.■

PDF: http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0905/080905terrassa024.pdf

Josep Mestres. Membre d’Alternatiu X

LES FORCES DISSIDENTS ESTAN MOLT DESPERTES


Josep Mestres, més conegut com a Pep-X, nascut a Terrassa i d’edat certament incerta, és membre de l’Alternatiu-X, un col·lectiu d’espectacles del món de la faràndula, i ha col·laborat amb l’organització Pallassos sense Fronteres. Segons ell, fa de psicodramacabaretero i pallasso, i es defineix com a roig, maçó i separatista.

Per què aquesta autodefinició?
Reivindico les tres grans fòbies de Franco amb el poble català. En el meu cas, per la tradició familiar, reivindico a Marx, sóc trotskista, als maçons perquè soc budista i separatista com a obligació de viure en un país que està ocupat.

Per què és budista?
Sempre he estat un tastaolletes i buscant, buscant vaig trobar una família budista que em va donar una visió més còsmica de l’eterna pregunta que es planteja la humanitat: qui som, d’on venim i cap on anem.

I cap on anem?
Revisant a Marx i a Buda i contraposant-t’ho al capitalisme i a l’estalinisme xinès i revisant a Orwell, crec que estem al final d’una etapa de transició cap a una etapa d’experimentació a nivell mentaltecnològic, emocional i animal, que són els tres plans que ens corresponen com a éssers humans, des que ens vam separar dels micos i som humans. La tecnologia ha de saber conviure amb els nostres sentiments.

I Terrassa, cap on va?
Recordo que vivim a “Terrassa la Roja” i no ens podem deslligar de la nostra tradició político-cultural molt viva.També recordo que tenim presos com Zigor, Laura i Franki com a mostra de ciutat combativa. D’una banda, donem la impressió que estem adormits, domesticats però les forces dissidents de la ciutat estan molt despertes i continuen fidels a aquesta tradició que abans he dit i són les que ens han de portar cap a un futur millor.

Com veu el mon del circ, de l’espectacle, a Terrassa?
Hi ha dos àmbits. Un a nivell institucional i oficial, que ha d’existir, tot i que a vegades pot transformarse fent obres massa políticament correctes i un altre, el món alternatiu que és el que transgredeix aquest ordre. L’art ha de ser això: transgressió i experimentació.

El teatre alternatiu ha d’acceptar subvencions?
Cada col·lectiu ha de conviure amb els seus plantejaments. Nosaltres volem mantenir al màxim la independència econòmica, que alhora vol dir independència de creació, tot i que si ens calen subvencions també les podem acceptar, com a pas per a donar a conèixer la veritable cultura popular i transgressora, aquella que fa teatre per divertir però també per fer pensar.

Va estar a Guatemala amb Pallassos sense Fronteres. Com és aquella societat?
Tot i sortir d’uns anys durs de guerra i viure ara en un procés de recuperació, són, tot i la misèria, hospitalaris i oberts. Dins la selva hi ha comunitats indígenes ambtrets característics propis que intenten mantenir, a pesar de la ingerència del cristianisme. Sempre dic que, malgrat la misèria, el millor públic l’he trobat allà.■
PDF:

http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0630/080630terrassa024.pdf

Joan Ullés. Torner mecànic

NO PERDONO EL QUE EM VA FER EL FEIXISME

Joan Ullés és nascut a Terrassa. Jubilat com a torner mecànic, té 87 anys, 43 dels quals els ha passat exiliat a França i Argentina. Viu a Sant Pere Nord i als 17 anys va marxar com a voluntari a lluitar contra el feixisme, en una columna confederal de la CNT.

La seva vida val un llibre?

I tant! I de fet estic escrivint les meves memòries. Sóc de la generació dels perdedors, i no perdono que el feixisme fes el que va fer i que em trunqués la vida en el moment més bonic, ja que la meva joventut la vaig passar a la guerra, a camps de concentració i a l’exili.

Per què va anar tan jove a la guerra?

Pels meus ideals i per evitar que em mobilitzessin amb els de la meva lleva, la del Biberó, ja que no volia anar amb les columnes del Campesino i el Lister, que pobrets queien com a conills. Vaig marxar el març de 1938 i la meva columna estava formada per 150 homes, quasi tots de Terrassa i de la CNT, menys uns quants del POUM. El capità, Marcelino Abad, era de Navarra i va ser un gran home i un gran pare per a tots. Ens va dir que malgrat que la guerra la teníem perduda, ja que el feixisme tenia la força de les armes, nosaltres teníem el dret i l’obligació de lluitar i resistir.

Quines impressions li han quedat de la guerra?

Només de la guerra ja en podria escriure un llibre. Com a record més tràgic, perdre el meu germà Antoni, de 20 anys, que va morir al front, a la Vall d’Uixó, i que no hi ha dia encara que no pensi en ell. També vull desmentir que nosaltres, els anarquistes, vam assassinar. Si de cas, vam ajusticiar en defensa pròpia. Era o ells o nosaltres. I ells van ser els autèntics traïdors i criminals. També cal apuntar que la guerra va ser un procés imprevist i ple de rauxa, i com en totes les guerres, potser es va cometre algun error o alguna injustícia, però si els feixistes no s’haguessin alçat, res d’això hagués passat.

Tota la vida ha treballat de torner mecànic?

Sí, i sempre he estat autodidacte. L’Escola d’Arts i Oficis només la conec de fora. Vaig començar a treballar amb 15 anys i durant la guerra, al taller confederal on treballava vam fabricar la pistola Ascaso, que fins llavors es feia a Eibar. Quan els bascos van venir a Terrassa a veure com fèiem la pistola, no es van creure que la fabriquéssim exacta i tan bé, tenint en compte els nostres pocs recursos. I a França i Argentina també vaig aprendre a base de treballar i treballar.

Terrassa era millor abans o ara?
Només per la moral i conducta que hi havia era molt millor durant la meva joventut. Després jo vaig haver de marxar i el franquisme va fer molt de mal i encara avui en dia es nota la seva influència. Terrassa era una de les ciutats més avançades a nivell d’emancipació i les escoles eren de les millors que hi havia.

I ara, com veu la ciutat?
El meu pare, un dels fundadors de Fraternitat Republicana-Casa del Poble, sempre deia que Terrassa no hauria d’haver passat mai dels 40.000 habitants, i ara estem per sobre dels 200.000.■

PDF: http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0616/080616terrassa024.pdf