dilluns, 30 de juny de 2008

Josep Mestres. Membre d’Alternatiu X

LES FORCES DISSIDENTS ESTAN MOLT DESPERTES


Josep Mestres, més conegut com a Pep-X, nascut a Terrassa i d’edat certament incerta, és membre de l’Alternatiu-X, un col·lectiu d’espectacles del món de la faràndula, i ha col·laborat amb l’organització Pallassos sense Fronteres. Segons ell, fa de psicodramacabaretero i pallasso, i es defineix com a roig, maçó i separatista.

Per què aquesta autodefinició?
Reivindico les tres grans fòbies de Franco amb el poble català. En el meu cas, per la tradició familiar, reivindico a Marx, sóc trotskista, als maçons perquè soc budista i separatista com a obligació de viure en un país que està ocupat.

Per què és budista?
Sempre he estat un tastaolletes i buscant, buscant vaig trobar una família budista que em va donar una visió més còsmica de l’eterna pregunta que es planteja la humanitat: qui som, d’on venim i cap on anem.

I cap on anem?
Revisant a Marx i a Buda i contraposant-t’ho al capitalisme i a l’estalinisme xinès i revisant a Orwell, crec que estem al final d’una etapa de transició cap a una etapa d’experimentació a nivell mentaltecnològic, emocional i animal, que són els tres plans que ens corresponen com a éssers humans, des que ens vam separar dels micos i som humans. La tecnologia ha de saber conviure amb els nostres sentiments.

I Terrassa, cap on va?
Recordo que vivim a “Terrassa la Roja” i no ens podem deslligar de la nostra tradició político-cultural molt viva.També recordo que tenim presos com Zigor, Laura i Franki com a mostra de ciutat combativa. D’una banda, donem la impressió que estem adormits, domesticats però les forces dissidents de la ciutat estan molt despertes i continuen fidels a aquesta tradició que abans he dit i són les que ens han de portar cap a un futur millor.

Com veu el mon del circ, de l’espectacle, a Terrassa?
Hi ha dos àmbits. Un a nivell institucional i oficial, que ha d’existir, tot i que a vegades pot transformarse fent obres massa políticament correctes i un altre, el món alternatiu que és el que transgredeix aquest ordre. L’art ha de ser això: transgressió i experimentació.

El teatre alternatiu ha d’acceptar subvencions?
Cada col·lectiu ha de conviure amb els seus plantejaments. Nosaltres volem mantenir al màxim la independència econòmica, que alhora vol dir independència de creació, tot i que si ens calen subvencions també les podem acceptar, com a pas per a donar a conèixer la veritable cultura popular i transgressora, aquella que fa teatre per divertir però també per fer pensar.

Va estar a Guatemala amb Pallassos sense Fronteres. Com és aquella societat?
Tot i sortir d’uns anys durs de guerra i viure ara en un procés de recuperació, són, tot i la misèria, hospitalaris i oberts. Dins la selva hi ha comunitats indígenes ambtrets característics propis que intenten mantenir, a pesar de la ingerència del cristianisme. Sempre dic que, malgrat la misèria, el millor públic l’he trobat allà.■
PDF:

dilluns, 16 de juny de 2008

Joan Ullés. Torner mecànic

NO PERDONO EL QUE EM VA FER EL FEIXISME

Joan Ullés és nascut a Terrassa. Jubilat com a torner mecànic, té 87 anys, 43 dels quals els ha passat exiliat a França i Argentina. Viu a Sant Pere Nord i als 17 anys va marxar com a voluntari a lluitar contra el feixisme, en una columna confederal de la CNT.

La seva vida val un llibre?

I tant! I de fet estic escrivint les meves memòries. Sóc de la generació dels perdedors, i no perdono que el feixisme fes el que va fer i que em trunqués la vida en el moment més bonic, ja que la meva joventut la vaig passar a la guerra, a camps de concentració i a l’exili.

Per què va anar tan jove a la guerra?
Pels meus ideals i per evitar que em mobilitzessin amb els de la meva lleva, la del Biberó, ja que no volia anar amb les columnes del Campesino i el Lister, que pobrets queien com a conills. Vaig marxar el març de 1938 i la meva columna estava formada per 150 homes, quasi tots de Terrassa i de la CNT, menys uns quants del POUM. El capità, Marcelino Abad, era de Navarra i va ser un gran home i un gran pare per a tots. Ens va dir que malgrat que la guerra la teníem perduda, ja que el feixisme tenia la força de les armes, nosaltres teníem el dret i l’obligació de lluitar i resistir.

Quines impressions li han quedat de la guerra?
Només de la guerra ja en podria escriure un llibre. Com a record més tràgic, perdre el meu germà Antoni, de 20 anys, que va morir al front, a la Vall d’Uixó, i que no hi ha dia encara que no pensi en ell. També vull desmentir que nosaltres, els anarquistes, vam assassinar. Si de cas, vam ajusticiar en defensa pròpia. Era o ells o nosaltres. I ells van ser els autèntics traïdors i criminals. També cal apuntar que la guerra va ser un procés imprevist i ple de rauxa, i com en totes les guerres, potser es va cometre algun error o alguna injustícia, però si els feixistes no s’haguessin alçat, res d’això hagués passat.


Tota la vida ha treballat de torner mecànic?
Sí, i sempre he estat autodidacte. L’Escola d’Arts i Oficis només la conec de fora. Vaig començar a treballar amb 15 anys i durant la guerra, al taller confederal on treballava vam fabricar la pistola Ascaso, que fins llavors es feia a Eibar. Quan els bascos van venir a Terrassa a veure com fèiem la pistola, no es van creure que la fabriquéssim exacta i tan bé, tenint en compte els nostres pocs recursos. I a França i Argentina també vaig aprendre a base de treballar i treballar.

Terrassa era millor abans o ara?
Només per la moral i conducta que hi havia era molt millor durant la meva joventut. Després jo vaig haver de marxar i el franquisme va fer molt de mal i encara avui en dia es nota la seva influència. Terrassa era una de les ciutats més avançades a nivell d’emancipació i les escoles eren de les millors que hi havia.

I ara, com veu la ciutat?
El meu pare, un dels fundadors de Fraternitat Republicana-Casa del Poble, sempre deia que Terrassa no hauria d’haver passat mai dels 40.000 habitants, i ara estem per sobre dels 200.000.■